És evident que hi ha heroïcitat darrere d’algunes derrotes. Potser és el cas a la vista de l’evolució de l’enfrontament disputat a l’hora de l’Àngelus entre l’entitat blaugrana i el Barcelona. L’esquadra d’Orriols va competir amb autoritat i amb passió en totes les facetes del joc davant un adversari clarament antitètic que li treu uns quants caps. Sembla del tot inqüestionable que hi va haver gosadia en les botes del bloc que condueix Rubi. Hi va haver heroïcitat, sí, i també atreviment i valentia i una capacitat de supervivència extrema per enfrontar-se davant un contrincant opulent que va començar a entreveure el partit en franquícia després d’un gol en pròpia porta de David Navarro. La mala sort es va allistar amb el defensa. El centre de Jordi Alba des del costat esquerre va xocar en el cos del capità i li va trencar el cor a Mariño en mil trossos. La pilota es va enverinar i va escapar a l’àrea d’acció de l’arquer gallec. La seva mirada, plena de frustració, va reflectir el sentir de la grada. Així de cruel es pot arribar a manifestar la disciplina del futbol amb l’equip del Ciutat de València en una matinal excelsa de futbol. El Barça no va necessitat d’ajudes celestials extres per governar les trobades. I al Ciutat només es va sentir guanyador en els minuts finals quan Luis Suárez va deixar imprès el seu segell amb el Llevant bolcat a l’àrea contrària del verd. Fins aquest instant va travessar per moments plens de dubtes i d’incertesa. Era el minut noranta-u el que adverteix que l’equip local va estar fins llavors a l’interior del duel i va fregar l’empat.

Hi ha heroïcitat en algunes derrotes, sí, però també sorgeixen components que es podria accentuar per a properes aparicions sobre el terreny de joc. El Llevant va registrar una nova derrota que el manté a la zona més boscosa de la classificació general, sí, però va oferir senyals que poden convidar a l’optimisme. En aquest sentit, la imatge global vista en perspectiva ha de servir per reafirmar, des d’un prisma psicològic a un grup que encara no ha dit la seva última paraula en el marc de la competició de lliga. Hi va haver convicció i determinació. Durant l’evolució de la cita, les diferències abismals que es preveien, entre dos oponents que semblen encarnar el yin i el yang, van quedar difuminades. Des d’aquest prisma, el Llevant no es va comportar com el vigent cuer de la categoria. No és fàcil sobreviure a un contrincant capaç d’engolir als seus rivals amb només una mirada. Va resistir la societat blaugrana les envestides foranes en l’arrencada de la confrontació. Els primers deu minuts condesaron les essències d’un col·lectiu que no necessita presentacions per generar una profunda i bigarrada sensació de por.

Messi va sorgir del no-res per marcar una diana finalment invalidada per fora de joc, Neymar va generar una falta a les rodalies de l’àrea de Mariño i Iniesta ja havia patejat des de la mitja distància. El Barça imposava galons i feia circular amb avidesa el cuir per la gespa. Es va mantenir dret el Llevant que no va claudicar, ni tan sols, després d’encaixar amb el circense gol que va avançar al bloc que lidera Luis Enrique. Els jugadors locals van tornar al centre del camp ovacionats per la grada i es van posar mans a l’obra a la recerca de la redempció. Rubi havia imaginat en la seva ment durant la setmana el desenvolupament i dibuix del partit. Partia d’una idea i va tractar d’alliçonar els seus en les sessions diàries. En aquest sentit, el Llevant va perfilar sobre el camp el tipus de dol que havia previst a la pissarra. Hi havia una premissa; desactivar la primera línia d’acció del F.C. Barcelona, ​​que sol néixer des de les botes de Piqué i Mascherano, de la zona del mig del camp amb la intenció d’evitar que la pilota arribés a Iniesta i Sergi Roberto. El pla estava traçat i la seva execució va ser en alguns instants excel·lent. La pressió granota era continuada i va començar a gestar molt amunt. L’objectiu final; apagar la llum de la zona de creació. El curtcircuit va funcionar.

Per moments el Llevant va negar la pilota al seu rival, per moments el Llevant va somiar amb canviar el signe del partit, per moments va creure que era molt superior al seu adversari, per moments va oblidar que era el cuer de Primera Divisió, per moments es va sentir més guapo i més alt que el seu oponent, però per moments va recordar el despietat que pot ser el seu destí. Morales es va plantar davant de Bravo, va tocar amb suavitat amb l’exterior i la seva proposta va xocar amb el pal de la porteria culer. El Llevant es mostrava enèrgic i combatiu. El partit estava en el seu poder, o almenys es trobava en el punt que havia imaginat. Ningú havia desertat de la cita. La pilota circulava amb rapidesa per la línia de mitjans buscant l’esquena dels defensors del Barcelona. Es va colar pel perfil esquerre Morales, però abans ho havia fet Jefferson Lerma.Deyverson agitava cada pilota que sorgia per les rodalies de Bravo i Rossi confirmava que es tracta d’un futbolista diferencial dins de l’ecosistema granota. L’italià mostra un talent innat i gairebé natural per triar l’opció més interessant. Amaga el cuir i part amb molta decisió embussat des d’aquesta zona indetectable de la mitjapunta. Del Barcelona havia escasses notícies, un aspecte que parlava bé del seu contrincant. La intensitat no va baixar a la represa. El Llevant seguia mostrant un esperit volcànic. Luis Enrique va apostar per Busquets per assolir l’equilibri al mig del camp. El Llevant resistia, però el minuts passaven sense remissió. Únicament va caure després de la diana de Luis Suárez.