“Només hi ha una condició cal saber baixar a la penúltima estació”, advertia la veu entretallada d’Ariel Rot en un dels seus clàssics. La diferència és que per al Llevant el duel davant l’Oviedo no arribava a la penúltima estació. Resten moltes parades encara per al desenllaç final de la Lliga i el Llevant ja ha creuat la frontera que el separa de l’elit. En la croada que manté el Llevant amb l’univers de la Primera Divisió l’única condició era conjugar amb el verb vèncer en el xoc davant l’Oviedo. El joc de la cabalística, tan en voga en la disciplina del futbol, ​​va deixar de tenir sentit a tocar del migdia de diumenge passat quan el Numància aconseguia anivellar el duel disputat davant el Tenerife al feu de Los Pajaritos. Els ecos d’aquella diana van impregnar a la ciutat de València pràcticament immediatament. La sort estava tirada des d’aquest precís instant. No calia exercitar la ment a la recerca de alambinades i intricades operacions d’arrel matemàtica per trobar la solució. El triomf transportava a l’entitat que ensinistra Muñiz a l’ecosistema de Laliga Santander. No hi havia un altre requisit, ni clàusules addicionals d’omplir en el formulari de la confrontació que reunia al feu d’Orriols a les hosts blaugranes i la institució d’Oviedo.

Era una condició sine qua nom que el Llevant va complir escrupolosament. Les agulles del rellotge s’acostaven a les vuit del vespre i l’entitat llevantinista mudava seu status i el seu rol. Sobre la gespa del coliseu d’Orriols els jugadors, cos tècnic i aficionats donaven curs a les seves emocions amb l’única finalitat de festejar amb pompa i boato el cinquè ascens de la història en blau i grana. Rememorar aquestes gestes significa iniciar un recorregut cap al passat per fixar l’atenció en juny de 1963, si es tracta d’escrutar el primer desafiament marcat per l’èxit. L’esquadra granota va assumir una eliminatòria contra el Deportivo de la Corunya. Aquella primavera va ser pròdiga en confrontacions entre la representació granota i les hosts gallegues. La Copa del Generalísimo va preludiar un duel titànic amb la Primera Divisió voltant l’horitzó.

El Llevant va sortir indemne de totes les batalles disputades davant l’esquadra preparada per Lele. Hi havia morbo a la banqueta. Lele va abandonar el club de Vallejo al desembre de 1962 per dirigir al bloc corunyès a l’elit. Uns mesos després iniciava un camí en sentit contrari. Va ser en l’extint feu del carrer d’Alboraya, encara que tot va començar a gestar a Riazor després de les dianes de Domínguez i Wanderley que van negar el gol de Montalvo. Una setmana després Serafín i Vall van elevar al Llevant fins als altars del futbol espanyol. Aquell Llevant havia mantingut una cruenta guerra contra el Múrcia per la cúpula del Grup Sud de Segona Divisió. L’última jornada va dibuixar un partit sideral a La Condomina que es va resoldre amb una igualada que va projectar al club local al firmament de l’elit. El Llevant mai va liderar la taula, però va ser capaç d’aprofitar l’eliminatòria contra el Deportivo per expressar les conviccions que havia mostrat sobre la pastura a la competició.

El Llevant va competir contra els grans de la màxima categoria durant dos exercicis inoblidables. I l’espera va amenaçar de adquirir l’eternitat. Quatre dècades després, curs 2003-2004, va recobrar la memòria per tornar a aconseguir la immortalitat. El col·lectiu de Manuel Preciado va ser un exemple de regularitat. Va acudir amb puntualitat suïssa a la seva cita al podi de la classificació. De fet, únicament va faltar a la jornada tercera. El esprint final, amb cinc victòries enfilades, el va guiar fins al liderat. Ja no va baixar d’aquest pedestal. En Xerez va posar en ordre els seus pensaments per sentir invulnerable un cop més. No van trigar el precipitar-aquestes emocions. Al juny de 2006 el Llevant va signar el tercer ascens del seu registre històric. Va ser a Lleida en un exercici ple d’arestes. Mané va rellevar Oltra en el primer tram del curs.

A la darrera jornada depenia de les seves prestacions per assaltar els murs imponents de la Primera Divisió. Riga va confirmar la superioritat blaugrana. Va ser l’arrencada d’un període nebulós, ple d’incertesa, que va concloure amb una crisi institucional i amb l’entitat en concurs de creditors. La principal virtut del Llevant va ser la seva capacitat per reinventar-se de nou. El Centenari va confirmar l’efervescència d’una societat orgullosa del seu passat en la recerca d’itineraris alternatius pels quals projectar-se. L’enfrontament davant el C.D. Castelló es va convertir en un paradigma. L’esquadra de Luis García va desafiar les lleis del futbol per a forjar una nova era; sis cursos a Primera i una experiència a la Lliga Europea trufen aquesta seqüència última.