Un gol de Marcelo en l’últim sospir va evitar que el València CF aconseguís un merescut empat davant el Reial Madrid després que Dani Parejo marqués el golàs de la jornada a un magistral llançament de falta. Amb l’empat al marcador i oferint els de Voro una excel·lent imatge, Marcelo li va donar la victòria al seu equip en l’últim sospir i va privar als blanquinegres de portar-se la igualada.

El València CF va sortir amb molta personalitat al Santiago Bernabéu, sense por a res i ambició a tot. I al minut de joc ja va posar contra les cordes al Reial Madrid en una ràpida arrencada de Santi Mina, qui es va topar primer amb la sortida de Keylor Navas i amb el pal en el posterior rebuig. El gallec ho va fer tot bé, però el porter i la fusta van evitar el primer gol de la tarda dels blanquinegres.

Els de Voro van sortir amb les idees molt clares i amb un plantejament perfecte que tot just deixava maniobrar a la sala de màquines local. Modric i Kross estaven ben coberts i, lògicament, Cristiano i Benzema no tenien la possibilitat d’atacar amb criteri el marc de Diego Alves. El seu primer remat entre pals va ser un cop de cap sense perill del francès. Mentrestant, l’equip de Mestalla tornava a disposar d’una claríssima ocasió, però Orellana no va saber definir en l’últim instant. Una pena perquè el xilè estava en una posició molt bona per batre el porter costa-riqueny.

Al davant hi havia el Reial Madrid, que en un centre de Carvajal li va servir a Cristiano per fer el 1-0 abans d’arribar a la mitja hora de joc. Els de Zidane, amb molt poc, s’avançaven en el marcador i demostraven la seva enganxada. No ho mereixia, però el futbol no són desitjos sinó fets. El València CF estava fent un molt bon partit davant un Reial Madrid acostumat al de sempre, esperar que un dels seus homes ofensius decideixi.

Tot i el tant el València CF no va descompondre en cap moment, va seguir sent competitiu i la seva imatge era bona. Gairebé al final de la primera meitat, Munir va voler sorprendre a Keylor Navas des de fora de l’àrea, però la seva rematada molt intencionat va sortir desviat per poc. Era la tercera oportunitat clara dels blanquinegres, encara que sense sort en el gol. Carlos Soler estava demostrant els seus galons malgrat la seva joventut i va donar mostres de ser un futbolista que serà determinant per als de Mestalla en els proper anys.

Amb aquesta mínima avantatge del Reial Madrid, el xoc va arribar al descans després d’un primer assalt en el qual el València CF va estar ben plantat, molt solidari, segur enrere i amb ocasions clares de perill als peus de Santi Mina, Orellana i Munir. Però li va faltar la definició.

En l’arrencada de la segona meitat res va canviar amb un València CF molt concentrat, amb les idees igual de clares que a la primera. El mateix que els àrbitres que també té molt clar xiular un penal a l’equip de Mestalla de qualsevol ‘piscinazo’, qualsevol ensopegada, qualsevol esternut del rival. Al minut 55 Parejo aguanta Modric perquè no es regiri i el croat cau a mínim contacte del capità. Llavors, Gil Manzano, el més ràpid de l’oest, va xiular pena màxima davant el monumental cabreig de tots els futbolistes que al·lucinaven amb la decisió de l’àrbitre.

El penal número 13 de la temporada que li xiulen en contra als de Mestalla no va ser, però, malastruc sinó tot el contrari. Diego Alves, aquest colós des dels onze metres, va aguantar i va esperar a Cristiano Ronaldo fins a l’últim sospir i li va endevinar la direcció. És la tercera vegada que el brasiler li deté al portuguès de quatre intents. Senzillament impressionant.

Aquest gran encert de Diego Alves encorajinó al València CF, que encara el va fer fora més a la recerca de l’empat. No va deixar de lluitar per cada pilota i Voro, ambiciós, va ficar a Rodrigo després de tres mesos de baixa per lesió. I el davanter, als pocs segons d’entrar a la gespa, va merèixer el premi al seu esforç amb el 1-1, però la seva rematada de cap va sortir fora. Hauria estat, sens dubte, el millor regal a tantes setmanes d’absència i de treball a la Ciutat Esportiva de Paterna.

L’emoció planejava al Bernabeu i la por en els aficionats locals. I és que aquest curt resultat encara li donava moltes opcions al València CF que ho intentava amb tota la seva força. Una falta a la vora de l’àrea a la qual Gil Manzano no va voler treure-li la segona groga a Casemiro i, per tant, l’expulsió, Dani Parejo va exercir de mariscal. Va agafar la pilota, la va col·locar amb cura i amb la seva mestria de sempre la va ficar per l’esquadra de Keylor Navas per fer l’empat. Vaja golàs.

Però poc va durar l’alegria als blanquinegres, ja que Marcelo, amb la seva cama menys bona, va colpejar ras i va batre Diego Alves. La sort va tornar a aliar-se amb el Reial Madrid que no juga a res, però que és mortal en atac. No li importa no fer futbol. D’aquí al final del xoc els de Voro van lluitar sense la recompensa del punt. El merèixer, l’hi va posar difícil al seu enemic, però no va tenir la sort necessària per assolir l’empat.